Ja no m'aguanto més

Podria seguir mentint-te i mentint-me, dient que no ho faré i series totalment conscient de l'engany, encara que no ho series tant del que jo penses.

Ja ens hem "mitg-enganyat" dos vegades, però no ens ho hem demanat més. ¿Per què? Potser perqué es evident que sabem que ens enganyem, no ho sé.

JO. ¿Per què la primera mentida? Potser en aquell moment encara hi havia temps per que no hi hagués una segona mentida... Pot ser aquesta primera mentida, no ho hagués estat tant, si no s'haguéssin pronunciat les paraules claus per a la propera segona mentida.

La segona mentida. Mentida podrida com una catedral i que tu t'ho creguéssis, encara més mentida.

I per què són mentides quan haurien de ser veritat? Per la meva part, tinc la resposta.

No és el dia a dia, básicament perqué no hi ha i això és el que ho fa especial; són els detalls, coses que mai m'havia trobat, merdes molt divertides que tenim en comú. Perquè poria obviar el que jo faig abans de ficarme al llit, pero si ho veig reflexat en tu, em fa gràcia, em sento identificada i... pam! merda t'estic tornant a enganyar! i si et miro... ho sento esque crec que m'estic fent una mentidera compulsiva... Hauria de parar de dir mentides... vale... doncs no et moguis, no parlis, no em mirirs... ¿pots no existir? Merda merda merda!! Ho entenc, ets humà i no pots fer una bomba de fum per sempre més...

¿Podràs soportar que et segueixi mentint?

TU. No ho sé. Tot i que començo a saber (molt poc), no pel que diuen, sinó pel que fas.